Històries i tradicions de la Cisa

Introducció

R. Coll, J. Fernández, D. Ferrando, J. Gómez, V. Martínez, S. Pujol, V. Pujol, E. Torres.

Al llarg de tot aquest any 1995 celebrem el mil·lenari del nom “Cisa”. És a dir, fa mil anys que com a tal aparegué per primera vegada en un document públic. Això no vol dir, és clar, que no existís abans, ben segur que sí.

No és el mil·lenari de l’ermita, com de vegades hem pogut llegir en alguns articles periodístics mal documentats. Però per a molts de nosaltres la Cisa és sinònim de l’ermita situada en un bell paratge de Premià de Dalt, que acull una Verge petitona i bruna, un lloc que conserva uns records inesborrables, ja siguin aquests individuals o col·lectius.

L’escrit que tenen a les mans no vol serres més que un senzill i planer recull dels aspectes més significatius que coneixem al voltant de la Cisa i de la seva significació, acompanyats d’una sèrie d’il·lustracions que hem cregut escaients per a cada tema. Probablement no hi són tots, doncs la Cisa guarda una bona munió de petites històries que encara no s’han explicat: són fets que des d’una òptica criticista poden no tenir massa importància, però que van indissolublement lligats a la nostra història com a comunitat, a la nostra manera de ser, i que d’alguna manera conformen la nostra identitat col·lectiva, la nostra idiosincràsia.

Estem segurs que moltes d’aquestes petites històries que expliquem aquí de manera planera són prou conegudes de les persones que han freqüentat la Cisa; d’altres potser no tant. Qui se’n recorda, per exemple, del joc dels ballarins que ens descriu Mossèn Cinto en “Els guitarres de la Cisa”?. Les persones de més edat possiblement, i no totes. Els més joves, bé perquè no ho hem viscut, bé perquè ningú no ens ho ha explicat, en desconeixem moltes d’aquestes tradicions.

Amb aquest petit aplec de textos no hem pretès res més que fer un primer pas per al recull de tota una sèrie de vivències personals, de fets ocorreguts al voltant de la Cisa. D’aquí a uns anys ens agradaria poder dir que en sabem moltes més d’aquestes histories i escriure-les per tal que no es perdí ni el seu testimoni vivències ni la seva vàlua etnogràfica. Lògicament no ho podrem fer sense la col·laboració de moltes persones que potser consideraran que els seus records són simples i no tenen valor o, com de vegades ens han dit, perquè “no en sabem d’història”. Els seus records sí que tenen valor, segurament un alt valor. I d’història ben segur, que en saben més que nosaltres. Ara només cal escriure-la.

© 2021 L’Opinió – B-19831-1995 – Es permet l’ús dels textos citant la procedència.